No el coneixia gaire, molt més pel que deia la gent que no en
persona. El primer contacte va ser per
casualitat fent un curs a Barcelona el 1991, juntament amb la seua germana
Elena. Entre classe i classe comentàvem i rèiem els continguts gràcies a la
seua facilitat de paraula i d’inventiva; sempre tenia una frase, una ocurrència
per dir, i jo l’escoltava amb els ulls
ben oberts.
No vaig sentir parlar més d’ells fins que vaig coincidir amb
Elena a les oposicions, crec que les de 2007, per a professors de secundària.
Vaig tornar a escoltar per boca de la seua germana el seu nom, els seus
atreviments i peripècies arreu del món.
I parlant del món, què és un mocador, vaig coincidir una
altra vegada amb ella en un institut. Va ser l’inici d’una molt bona amistat,
conjuntament amb el seu marit Agus; a més, vaig conèixer la meva dona, Rosa. Elena només tenia paraules pel seu germà. De mica
en mica vaig saber moltes coses de la seua personalitat i del seu caràcter
obert i distés. A partir de llavors vaig tenir reduïdes i casuals trobades amb
Felipe; i més des de que va néixer la seua xiqueta, la Clàudia, set dies més que
la nostra Lena.
Felipe ens ha deixat el 19 d’agost; però no s’ha anat de
buit. Ens ha deixat un munt de petits tresors, uns d’aquest és un documental, “Los
que callaron, los que quedaron”. Guanyador del “Premio Los Olvidados al mejor cortometraje de
cine aragonés de la 35 edición del Festival de Huesca”. La versió completa la podeu veure a: Vimeo.
Si mi voz muriera en tierra,
llevadla al nivel del mar
y dejadla en la ribera.
Llevadla al nivel del mar
y nombradla capitana
de un blanco bajel de guerra.
¡Oh mi voz condecorada
con la insignia marinera:
sobre el corazón un ancla,
y sobre el ancla una estrella,
y sobre la estrella el viento,
y sobre el viento la vela!.
Rafael Alberti
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada